Rita Chaos (Terrassa, 2001) pren l’abandó històric com el motiu originari de les seves composicions de collage. Es defineix com una manipuladora romàntica de l’estètica fotogràfica d’època.
Cartes de pòquer i imatges abandonades entren en joc mitjançant la tècnica del collage i configuren un taulell on el trapellerisme és benvingut. No té cap problema a reconèixer que no sap jugar a cartes i, potser, aquest desconeixement és precisament la raó per la qual se sent tan lliure quan les té entre les mans: les juga i les rejuga fins que troba una composició entre materials que l’atrau.
Abandona les normes preestablertes, que mai no ha conegut, i dissenya el seu propi taulell de joc. Composició irònica, composició trapella: el seu jaque mate.
El que m’agrada del passat és el misteri que sempre tindré pel simple fet de no haver-lo viscut. Aquest misteri és el motor del meu interès. Qui són? Què deuen estar fent? Es queien bé?
Podria deixar les imatges tranquil·les i acceptar que l’estaticitat que presenten es trasllada a una estaticitat verídica. No cal que les miri amb més intensitat pensant que em podran narrar la seva història. Aquesta estaticitat i aquest silenci els he compensat amb la meva imaginació traslladada a les meves mans. Com que soc una persona nerviosa i impacient, tisores a la mà sempre són un perill. Com que no sé dibuixar ni pintar, el retall es va convertir en aquell gest que compensa el moviment i la veu que no he aconseguit trobar en el passat històric fotogràfic.
Aquí estic, al meu escriptori, amb una imatge, observant-la a mil·lèsimes dels meus ulls. Com si volgués olorar-la visualment. La miro, la remiro, la deixo. N’agafo una altra, mateix ritual. Jugo amb el rovell dels meus dits resseguint el seu marquet rugós. La deixo, torno a agafar l’altra. Què em vols dir, petitona? O què et vull dir jo a tu, passat?
I, de sobte, veig que les orelles de les tisores ja tenen uns dits fent-los pessigolles: comença la dansa de la imatge. Es tracta de passos de mil·lèsimes de centímetres, intentant que les tisores segueixin la línia històrica. Dreta, esquerra, una mica cap a la dreta, una mica més, esquerra. Fi. Ja tinc el retall que volia. El poso al palmell de la mà com si volgués oferir-li caliu després d’haver-lo destronat agressivament de la seva història. Continua sent del seu temps o ara forma part del meu present creatiu?
Les imatges amb què treballo les trobo en caixes plenes de pols, en mercats d’antiguitats o de segona mà. Les primeres cartes de pòquer les vaig trobar abandonades en un calaix de casa dels meus pares. També tenien pols. La primera vegada que vaig unir un retall amb una carta, no sabia gaire bé quin sentit tenia. Encara no ho sé, i m’agrada aquesta microrebel·lia.
Tots dos materials, la carta i el retall, són materials històrics que van tenir un sentit en un passat i que, ara, unes mans del present hi juguen. La idea de joc neix de manera natural i les cartes emfatitzen aquesta idea. Es crea una nova baralla i el públic és lliure de jugar-hi a la seva manera. Però, per què has unit aquesta carta amb aquest paper? Quin és el significat? Per què hi ha dos trèvols si en el retall hi apareixen tres persones? Estimada persona, no ho sé.
Defensar el meu treball com un joc purament estètic no sempre és fàcil. Pot semblar buit de contingut, però per a mi està ple d’ironia.
2026 – Pessigolles històriques. Exposició dins la programació del Festival Revela’t. Vilassar de Dalt, Maresme (Barcelona)
2026 – Fira de fotografia contemporània MIA Photo Fair BNP Paribas, Milán. Galeria Villa Alegre (Barcelona)
2025 – 54 Jokers. Exposició individual al Centre Cultural La Casa Elizalde dins la programació del festival 39/11 Novembre Fotogràfic (Barcelona)
2024 – 54 Jokers. Exposició individual a la Sala 3 de la Sala Muncunill. Terrassa